Nacionalismo vs. nacionalismo

Creo que es bastante obvio que los nacionalismos se retroalimentan, me gustaría dar un par de ejemplos para intentar ver este fenómeno desde varios prismas. De distinta manera pero con igual objetivo podríamos observar en el primero de los casos el posicionamiento electoral de dos fuerzas nacionalistas de distinto signo en época del señor Aznar. En esta etapa fue cuando ERC consiguió sus mejores resultados, y el PP a su vez ganaba votos con su “patriotismo” sacando sus temas estrella como la lengua y la ruptura de España. Bien dirían nuestros amigos de ERC que contra el PP se vivía mejor. Si bien es verdad que se paga un peaje por estos posicionamientos; vemos que la utilización de Cataluña les sirve para ganar votos en las españas, pero esto les hace perder tiron en Cataluña (obvio, pienso yo), por este motivo no dedican ni un esfuerzo a mejorar el PP catalán. No les importa demasiado mientras esto les de votos fuera.

Otro ejemplo se pudo observar en la pasada campaña electoral vasca, y se observa en los posicionamientos a la hora de formar gobierno. El PNV utiliza la táctica “cuidado que vienen los españoles” y el PP quiere forzar el pacto con la unión de los partidos “constitucionalistas “. En este sentido fuerzan la dinámica del enfrentamiento. ¿Si Patxi López pacta con el PNV se vuelve anticonstitucionalista? Si en cambio el PSE pacta con los populares desea acabar con todo lo vasco y con lo un poco vasco (o con lo mínimamente vasco… puestos a exagerar). Mal vamos si en plena crisis mundial, con ETA todavía activa, con casi 4 millones de parados, y aún podría seguir, el único factor que cuenta para pactar en el País Vasco es el de nacionalismo sí o nacionalismo no.

Lo peor de todo es que estos posicionamientos sólo responden a tacticismos (muy peligrosos, creo yo). Al PP le gusta lo de “se rompe España” para crear el miedo, a ERC lo de “España nos oprime” para tener el voto de la rabia, y al PNV lo de “que vienen los españoles”. ¿Creen ustedes que, a día de hoy, esto es lo que realmente le importa a un ciudadano medio? ¿No estará más preocupado de conservar el empleo? ¿No querrá una buena sanidad para sus hijos? ¿No querrá saber si sus pensiones están garantizadas? ¿O que la administración le resolverá con solvencia sus trámites y no se le harán eternos entre colas y desplazamientos? ¿No querrá saber si le concederán una hipoteca?

Frivolizar con ciertos temas utilizando el tacticismo político crea división, distanciamiento de las personas de la política, abre heridas absurdas difíciles de cicatrizar. La izquierda real ha de seguir otro camino, ha de proponer soluciones en vez de crear problemas, ha de unir no separar, ha de ser la izquierda de la gestión próxima al ciudadano. La política del tacticismo puede ganar elecciones pero no resuelve problemas, puede dar mayorías puntuales pero no genera confianzas. Sigamos en la guerra de los nacionalismos y la política irá hacia un lado y los ciudadanos irán hacia el otro extremo (el de la abstención, la pasividad, y la desafección política).

LES REPERCUSIONS DE L' ABSTENCIÓ

Fent una lectura ràpida de les darreres eleccions generals en comparació amb les anteriors eleccions guanyades pel PP, de les moltíssimes conclusions i teories sobre la intenció de vot que podríem treure ens centrarem en una en concret: A QUI PERJUDICA L’ABSTENCIÓ? Si recordem el nombre de vots obtinguts pel PP en les últimes eleccions guanyades per Aznar amb les passades eleccions on Zapatero va treure la majoria, veiem que el Partit Popular, tot i perdre les eleccions, va pujar en número de vots. Per què no va guanyar les eleccions? Bàsicament, i sense descartar altres factors, la resposta la trobem en els alts índex de participació observats i d’aquest volum de votants que van mobilitzar-se pel 14 de Març, alguns milers van votar PSOE. D’altres, exercien el seu dret a vot per primera vegada. Uns altres de tendència abstencionista també van acudir a les urnes. Es produí, doncs, uns traspàs de vots d’altres formacions polítiques cap al PSOE. Podríem afirmar que tant les persones que es van incorporar llavors al cens electoral com les que habitualment s’abstenen tenen una clara tendència de vot al centre-esquerra. Així doncs, podríem determinar que el nivell de participació serà un factor clau per les pròximes eleccions generals. Front aquesta realitat, quina és la tàctica del PP? Evitar de qualsevol manera que el nivell de participació sigui elevat fent servir tot tipus de tàctiques: hem pogut veure en els últims anys una oposició molt dura del PP; no han creat una oposició molt dura i fonamentada en forts arguments polítics sinó molt dura en acusacions de tot tipus cap a l’ actual govern: la teoria de la conspiració, l’acusació del trencament de les unitats familiars concebudes com a tal com a conseqüència de l’aprovació de la Llei de Parelles de fet, el trencament del país i el seu desmembrament per les reformes estatutàries dutes a terme, la divisió de las dos espanyes per l’aprovació de la tant esperada per molts i necessària ( portem més de 30 anys de democràcia) Llei de la Memòria Històrica. En aquests 4 anys han fet de la bronca i l’ insult el seu ideari polític contra el govern. La política de confrontació on tot hi cap ha provocat la caiguda de l’ interès general per la política i la credibilitat del polítics. A cap jove l’interessa aquest tipus de política que no es preocupa per trobar solucions als problemes real del dia a dia ni planteja grans debats polítics. Escoltar dia a dia mentides, calumnies i amenaces de conflicte social no pot portar a cap jove a interessar-se per la política. Si aquesta tàctica de desincentivació a la participació funciona tornarà a guanyar la dreta; si veiem la necessitat de la nostra participació com a un factor decisiu per al país, guanyaran les opcions d’esquerra. Cada jove i nou votant ha de decidir sí en les properes eleccions generals anirà a votar i contribueix a acabar amb les males pràctiques polítiques o es queda a casa criticant dels del sofà cadascuna de les objeccions de l’ oposició a les reformes del govern. En uns mesos trobarem la resposta...

MOLTES SIMILITUDS. UNA LAMENTABLE DIFERÈNCIA

El proppassat 5 de Juny, ETA anunciava la fi de la treva que havia proclamat el Març de l’any 2006 (trencada, això sí, pels atemptats de Barajas). S’ha tornat a repetir una situació per la que han passat tots els governs democràtics d’Espanya, desprès d’intentar posar fi a la violència, a l’horror i a la por que infringeix la banda terrorista.
L’última vegada que ETA va trencar la treva va ser el 20 de Novembre de 1999. Encara recordem la tristesa, el desànim i la impotència que vàrem sentir en aquell moment. Igual que ara, el govern havia fet grans esforços per tal d’aconseguir la pau que tots i totes desitgem. Igual que ara, el President del govern, llavors José María Aznar ( qui s’havia referit als terroristes com “ Movimiento Vasco de Liberación”), va comparèixer davant l’opinió pública espanyola deixant palès que ETA s’equivocava, que la societat basca i espanyola estan a favor de la pau i la convivència pacífica, que el govern havia fet tots els esforços possibles des del respecte al marc legal de l’Estat de dret, i que havien de mantenir l’esperança per tal que, entre tots i totes, poguéssim fer realitat la nostra voluntat de pau.
Tanmateix, declaracions similars davant d’un fet tant trist com el de la fi de la treva per part de la banda terrorista tenen un fet diferencial decisiu. Tots dos presidents, l’anterior i l’actual, van fer una crida a la unitat dels grups polítics enfront la violència i l’amenaça terrorista, però la resposta a les seves peticions no ha estat la mateixa.
El 1999, el govern del PP que presidia Aznar va rebre el suport total del principal partit de l’oposició en aquells temps, el PSOE, i del seu secretari general, Joaquín Almunia. El dia després de la compareixença d’Aznar, en declaracions a l’agència EFE, Almunia, manifestava que “s’havia de tenir ben clar que l’únic responsable de que s’hagi acabat la treva és ETA”, recollia la petició que havia fet el President de l’executiu exaltant que era un “moment d’unitat i de consens” i es posava a disposició d’Aznar tot expressant que “quan el President vulgui parlar amb mi, jo acudiré a la seva trucada”. En aquesta línia, i si tirem d’hemeroteca, podem veure declaracions de Manuel Chaves: -“ el PSOE mai farà electoralisme amb el problema del terrorisme”-, Cristina Narbona: -“no es pot atribuir, en cap cas, l’actitud d’ETA a possibles errors del Govern”- o Ramón Jaúregui:-“ fem molt difícil que ETA torni a matar”-.
Malauradament, l’oposició actual que encapçala Mariano Rajoy com a màxim representant de la formació popular, no ha tingut el comportament ni ètic ni democràtic que es pot esperar d’un grup polític en un moment de tanta importància com el que vivim.
No contents amb l’alt grau de deslleialtat i joc brut democràtic que han demostrat durant tot el procés, intentant obtenir rèdits electorals d’un tema tant seriós com el terrorisme ( fet que no s’havia produït mai en la història democràtica d’Espanya), una vegada trencada la treva, Rajoy i els seus “colegues” no han dubtat en assenyalar a Zapatero com a autèntic culpable, recriminant-li la seva política i exigint-li que rectifiqui en la línia que ells marquen. Per si no fos suficient, hi ha declaracions que encara van més lluny. Citarem textualment (i en castellà) que han dit alguns dels líders més destacats del Partit Popular:

* Mayor Oreja ( declaracions a Telemadrid):- “vendrán momentos difíciles en los que vamos a llorar”.

* Esperanza Aguirre ( a Telecinco): - “El Presidente del gobierno obtuvo un mandato para verificar que ETA dejaba las armas, lo que pasa es que aquella verificación no se llevó a cabo”.

O supòsits encara més forts com els que planteja el popular Leopoldo Barrera a Europa Press: “... en esos 14 meses no ha habido nada real ni cierto en ese supuesto de alto el fuego”, “da la impresión de que ha sido deliberado que la ruptura de la tregua se haya producido después de las elecciones municipales y forales porque le daban importancia a volver a las instituciones”.
Sense comentaris. Són, potser, massa dades i massa declaracions, però volíem que tots i totes les que llegiu aquest petit racó de la xarxa tingueu ben clar què diuen i què pensen aquests personatges. El terrorisme és un gran problema que ens afecta a TOTS i que requereix el suport de TOTS per tal d’erradicar-lo. Intentar utilitzar el terrorisme com a arma electoral (i perdoneu el substantiu) és un fet que fa que ens qüestionem si aquesta gent, realment, sap què és el respecte a les institucions, a les persones i a la democràcia.
Esperem, sincerament, que el PP recapaciti i tracti de sumar i aportar per tal d’aconseguir que units acabem amb ETA. Només així, algun dia, aquest somni esdevindrà una realitat.